Invisibles, perquè no se’ls pot percebre a primera vista. No ho posen fàcil. Els seus noms poden aparèixer a la junta de dues pedres, a un capitell o, fins i tot, al llindar d’un portal. Alguns deixaren constància del seu pas per la presó amb una lletra difícilment comprensible; altres, en canvi, ens han arribat fragmentades, danyades, incompletes. Són ells, els qui escrigueren els seus noms i llinatges? Les columnes i murs del pati del Castell de Bellver estan estibats d’endevinalles que forcen a emprendre diferents camins que permetin, d’una forma o una altra, resoldre-les. A l’anàlisi d’un gruix significatiu de bibliografia especialitzada en la repressió a Mallorca i la consulta de documents de diversa tipologia als arxius de Palma, Madrid o Salamanca s’hi ha sumat la col·laboració directa tant d’investigadors (Manel Suàrez, Mateu Morro, Jaume Morey o Jaume Miró, entre d’altres) com de les pròpies famílies dels presoners. Aquesta ha estat la drecera a l’hora de fer-los novament visibles.

Aquest lent procés de documentació i autentificació ha estat la base per tal d’identificar els autors d’aquests rastres que, mig amagats, estiben la superfície de murs i columnes. Alguns d’ells intenten aportar-nos informació prou valuosa: ‘Miguel Albertí Pericás. Preso político. Ingresó el día 14 agosto de 1936 [h]asta 22 diciembre 1936’, llegim a una de les parets, vora l’entrada al pati. Efectivament, els arxius del Govern Civil confirmen que, just aquest dia, ingressà a Bellver un home amb aquest mateix nom i llinatges i de qui no sabem res. Com ell, d’altres: trobem el seu rastre a la pedra, però la seva vida és, encara, un petit gran misteri.

No obstant això, la recerca ha conduït a la identificació dels autors d’alguns d’aquests grafits: hem pogut conèixer quin era el seu rostre, la seva ideologia o les raons que els conduïren a la presó de Bellver. El rastre d’un llapis pràcticament sense punta o els solcs d’un punxó ens apropen a un conjunt d’històries humanes que tingueren desenllaços molt diversos.

L’esporlerí Jaume Nadal Tomàs (Grafits 1-C1/4, 1-C2/6, 1-C2/8, 1-C2/17, 1-C2/18, 1-C19/3, 1-P2/18) és, en certa forma, un dels protagonistes més destacats. Durant el seu empresonament, escrigué el seu nom complet tant  a les columnes del pati com a les seves parets. Es comptabilitzen, com a mínim, set grafits en els quals, amb lletra petita i dissimulada, escriu nom, cognom i, de forma excepcional, l’afegit ‘Preso político’. Gairebé no existeix informació sobre aquesta persona. Nascut al voltant de 1915, el jove Lufo –com suposadament se’l conegué18– fou un més dels militants de l’Agrupació Socialista d’Esporles. S’ignora a quin moment fou detingut, però no la data exacta del seu ingrés al castell: el 31 d’agost de 1936. També hem pogut esbrinar el dia en què fou “posat en llibertat”: el 10 de febrer de l’any següent. Amb ell, sortiren de la presó Jordi Amengual Ballester, Josep Roca Capó i Bartomeu Servera Terrassa. Tots van ser executats. S’ignoren tant l’indret on afusellaren Jaume Nadal Lufo com el lloc on el seu cos fou enterrat.

No és l’únic cas, diguem-ne, excepcional. La columna número quatre del pati del castell destaca per ser l’espai on es localitzen els grafits de tres homes que, juntament amb el seu nom, indiquen quina és la seva procedència: Artà. Certament, a Bellver hi van tancar un número significatiu d’artanencs, xifra que l’investigador Jaume Morey, autor dels dos volums Artà. Llarg camí cap al desastre (2016), fixa en una trentena d’homes. ‘Se’ls endugueren a Bellver -afirma- perquè possiblement la presó de Manacor estava molt plena. Segurament, molts d’ells passaren primer per Manacor, abans de ser tancats al castell’.19

Al capitell d’aquesta columna, apuntant cap a les cel·les, es llegeix amb relativa facilitat ‘Juan Xamena’ (Grafit 1-C4/1). Sota el nom, un poble: ‘Artá’. Tot apunta cap a una mateixa direcció: la d’un home anomenat Joan Xamena Gili, de Ca ses Nadales. Sembla que aquest no fou el seu únic malnom: els informes realitzats pel nou batle del poble destaquen que el presoner ‘ostentaba con orgullo’ l’àlies Largo Caballero en honor al sindicalista i polític marxista madrileny Francisco Largo Caballero (1869-1946), històric dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors. En aquest document, recuperat parcialment per Jaume Morey, se’l defineix com a element ‘de izquierdismo acentuado, demostrado, entre otras cosas, por unos “¡Vivas!” a Largo Caballero por él pronunciados en acto público. Su actuación le valió el mote de Largo Caballero’.

La informació existent sobre Joan Xamena és minsa, però valuosa: a partir del testimoni oral recollit pel propi Morey i les corresponents mencions al Boletín Oficial de la Provincia de Baleares s’ha pogut saber que era sabater i que treballava a un petit taller situat al costat de l’antiga fonda Randa. Fill de Nadal Xamena Lliteras i Aina Gili Lliteras, l’investigador artanenc situa el seu naixement al voltant de 1909, basant-se en la lleva de mossos de l’any 1930. Així doncs, Xamena tindria uns vint-i-set anys en el moment del seu empresonament. Quan fou detingut, Joan Xamena era vicesecretari d’Esquerra Republicana Balear a Artà, un partit polític d’ideologia republicana, progressista i mallorquinista fundat a Mallorca el 1934. El seu nom apareix a la llista d’homes que integraren la Comissió Gestora de l’Ajuntament, formalment constituïda el 7 de març de 1936: Vicenç Miquel Piris, Llorenç Garau Sureda, Antoni Ginard Llabrés, Joan Escanellas Moll, Andreu Forteza Forteza, Francesc Bonnín Picó i Gabriel Garau Casellas. Aquest darrer i el propi Xamena foren els encarregats de la Comissió d’Hisenda fins a l’inici de la guerra.

L’11 d’agost de 1936, Joan Xamena entra a Bellver, en qualitat de pres, juntament amb catorze artanencs més. Sense haver pogut localitzar un document en el qual s’esmenti un possible alliberament o trasllat, la columna quatre immortalitza el seu pas pel castell. Una fotografia dels anys seixanta, reproduïda a l’annex gràfic d’Artà. Llarg camí cap al desastre, confirma que va sobreviure a les presons franquistes. Gràcies a una breu nota apareguda a Bellpuig, també sabem que Joan Xamena Gili morí a Ciutat.20 Res més.

Un altre dels grafits localitzats a la columna -‘Lorenzo Muntaner – Artá’ (Grafit 1-C4/12), llegim- ens permet recuperar la història de Llorenç Muntaner Riera. Nascut el 16 de desembre de 1906, Pintat -com era conegut al seu poble- era fill de Miquel Muntaner Massanet, Barbassa, assassinat a Pula el 23 d’agost de 1936. Per això, Jaume Morey no dubta en afirmar que aquesta família fou una de les més castigades d’Artà durant la repressió franquista.

Pocs dies després de la instauració de la Segona República a Espanya, Llorenç Pintat, conrador de professió, signava el reglament de l’Aliança Obrera Artanenca en qualitat de soci fundador. Aquell mateix any, se’l nomenà vocal a la Junta directiva de l’Agrupació Socialista, de la qual poc després passà a ser el comptable. Alternà la seva militància amb el càrrec de president de les Joventuts Socialistes d’Artà. En el context del bienni radical-cedista, participà a la vaga revolucionària d’octubre de 1934 que encoratjaren amplis sectors del PSOE i la UGT. Dia 6 d’aquell mes fou detingut i processat junt a onze joves artanencs més, ‘todos ellos -com esmenta l’informe- de caracter díscolo, dejando su conducta mucho que desear’.21

Amb l’inici del cop d’Estat, Muntaner, igual que altres militants del seu mateix poble, s’oculta a les muntanyes d’Albarca i Es Verger. En companyia de Llorenç Garau Sureda, tracta de passar desapercebut entre el 18 de juliol de 1936 i els primers dies d’agost. ‘Jo vaig dur dos pics el sopar als dos Llorenços al puig d’en Mir’, recorda un altre artanenc, Bartomeu Torres Mascaró: ‘Dos dies abans de Sant Salvador [6 d’agost] digueren que es volien lliurar a la Guàrdia Civil perquè no hi veien sortida. Em deixaren dos objectes, un revòlver i uns prismàtics. El revòlver era d’en Llorenç Pintat i no tenia bales’.22 Segons un article aparegut a Bellpuig, foren detinguts el 8 d’agost ‘en el pas de la via del tren conegut com el Coll dels Caçadors, prop de la carretera, just tombat el coll de Son Catiu en direcció a Son Servera’.23

Després d’haver estat retingut al corral del quarter de la Guàrdia Civil d’Artà, Llorenç Muntaner Riera ingressà al Castell de Bellver el 15 d’agost del mateix any.  Ni la seva pròpia família sabia amb certesa el lloc on l’havien tancat. Igual que en altres casos, hem pogut conèixer la data de la seva entrada, però no la de la sortida. A Artà. Llarg camí cap al desastre, Morey planteja la possibilitat que fos el 6 de març de 1937:

Hom ha suposat que va ser tret de la presó i assassinat el 6 de març de 1937: Llorenç Capellà, quan parla de Vicenç Miquel Piris diu que ‘el posaren en llibertat juntament amb Llorenç Muntaner i amb Jaume Mas’, la qual cosa va ocórrer -tal i com consta a una manifestació de la filla de Vicenç Miquel en el sumari 463/37 del TRP- el 6 de març de 1937 […] La data pot ser donada per bona de l’assassinat de Vicenç Miquel i Mas Antich. Si la font de Capellà és fiable, també ho serà per la de Muntaner Riera.

Si el nom de Llorenç Pintat a la columna quatre és visible, però dissimulat, el de Bernat Sureda Bergas -en majúscula, ocupant bona part de la cara d’una de les pedres- resulta prou cridaner: ‘Bernardo Sureda de Artá’ (Grafit 1-P3/10). De malnom Faro, aquest conrador de trenta-nou anys havia treballat pel cèlebre Joan March Ordines, En Verga, entre 1925 i 1935. Juntament amb Llorenç Muntaner Pintat i Ramon Ginard Butler, el maig de 1936 va integrar el comitè que servia d’enllaç entre l’Agrupació Socialista -partit del qual formava part- i Esquerra Republicana. Considerat com un ‘elemento acérrimo de ideología izquierdista24, tal com diu en un dels seus informes el nou batle Miquel Morey Femenies, Sureda opta per amagar-se a la possessió de Xiclati i, també, a ca son pare. Sense conèixer amb exactitud els detalls que propicien la seva detenció, ingressà a Bellver la mateixa data que Llorenç Pintat: el 15 d’agost de 1936. Molt possiblement, aquell mateix dia gravà amb un objecte punyent a una de les parets annexes a les cel·les el seu nom i la data d’ingrés a la presó: ‘B. Sureda. 15-8-36’. El maig de l’any següent fou traslladat al camp de concentració de Sa Coma (Es Capdellà). La repressió s’acarnissà amb ell i hagué de fer front a embargaments, multes i continus escrutinis dels seus béns materials. A l’entrada biogràfica que li dedica al segon volum d’Artà. Llarg camí cap al desastre, Jaume Morey inclou un fragment de la seva defensa, amb data del 21 de desembre de 1940:

Que en contestación a los cargos que le han sido leídos manifiesta que de los mismos solo acepta que fue afiliado a la UGT desde el enero de mil novecientos treinta y seis a febrero del mismo año, que no puede precisar la fecha hasta estallar el Glorioso Movimiento y que un mes antes de estallar el mismo se afilió al Partido Socialista y en cuyos partidos no ocupó cargos directivos de ninguna clase; que no es elemento destacado, ni propagandista, ya que nunca se había metido en política por no entender de ello y que si se afilió a dichos partidos fue únicamente por compañerismo atendiendo las indicaciones que le hacían sus amigos.  

La columna quatre immortalitza el pas de Xamena, Muntaner i Sureda pel castell de Bellver. No són els únics artanencs de qui s’han trobat grafits. A una altra columna, la disset, ocupant la junta de dues de les cares de la pedra, llegim un nom complet i una afirmació molt precisa: ‘Gaspar Rayó Torrens ingresó día veinte de octubre de 1936’ (Grafit 1-C17/2). Del seu autor, Macet de malnom, hem pogut esbrinar un conjunt notable de dades biogràfiques. Nascut el 22 de gener de 1893, emigrà cap a l’Havana després d’haver provat fortuna com a barber i sabater:

Hi vaig estar un any i feia de picapedrer. No vaig fer “carrera” però ja guanyava sis duros cada dia i, de tant en tant, enviava cent duros a ca meva, però em vaig aturar perquè el banc va fer quebres i els duros no arribaven a Artà. Així que al cap d’un any vaig tornar.[1]

Quan tornà a Mallorca, Gaspar Rayó reobrí la seva antiga barberia. Durant aquells temps, manifestà les seves simpaties cap a Esquerra Republicana Balear, si bé no arribà a assumir cap càrrec polític. Les seves inclinacions ideològiques foren la causa que explica una primera detenció pocs dies després de l’inici de la guerra però, en no ser considerat com a individu perillós, fou posat en llibertat. La seva segona detenció, l’octubre de 1936, el portà a la presó de Bellver sota l’acusació d’induir els soldats a rebelar-se contra els seus superiors. Tal com explica Jaume Morey al seu llibre, un militar porrerenc sostingué una acusació plena de llacunes i contradiccions a partir d’un fet que tingué lloc el 8 o 9 d’octubre. A tal efecte, se li va instruir la causa 1030/36 per inducció a la rebel·lió militar i, el 20 d’octubre, se li comunica la seva detenció. Tècnicament, entrà a Bellver el dia següent, el 21. Segons el seu fill, Llorenç Rayó Palou, son pare fou aïllat a una de les estances del castell:

Allà el tengueren incomunicat dins una torreta un parell de setmanes, a les fosques; no podia sortir ni per fer les feines’.26

En Macet fou sentenciat el 14 de maig de 1937 a una pena de dotze anys de presó major en qualitat d’incitador a la rebel·lió. ‘Em varen tancar una bona temporadeta. Me feren judici i em tocaren dotze anys de presó. Durant aquest temps em feren recórrer pel Castell de Bellver, Can Mir, la Presó Provincial…. Però em llicenciaren quan només feia cinc anys i mig que estava tancat’, declarava a una entrevista apareguda a Bellpuig. El seu pas per les diferents presons illenques està prou documentat: l’octubre de 1938 el traslladaren a la presó de Manacor; el juny de 1940 tornà a ingressar a Can Mir per, tres mesos després, ser enviat a la colònia penitenciària de Formentera, La Savina. Entre 1940 i 1942, prop de mil cinc-cents mallorquins i menorquins hagueren de fer front a les terribles condicions d’insalubritat d’aquest espai formenterenc: desenes d’ells moriren de fam, de set o de malalties com el tifus. Si Gaspar Rayó va poder sobreviure fou perquè, tal i com explica el seu fill, feia de barber: ‘Afaitava als mandamassos i estava relativament bé’. El juny de 1941 sortí en llibertat condicional i vint-i-nou mesos després (novembre de 1943) se li commutà la pena. Visqué els anys posteriors a la Guerra Civil entre Ciutat i la finca de Sa Corbaia (Artà), on morí el 20 de novembre de 1987 a l’edat de 94 anys.

A la mateixa columna, la número disset, es localitza un grafit notablement degradat però, per sort, encara llegible: ‘Lorenzo Mestre Artá’ (Grafit 1-C17/6). Efectivament, es documenta el cas d’un represaliat artanenc anomenat Llorenç Mestre Ginard, àlies Puig. Tal com consta al registre de sortides del negociat 3er d’Ordre Públic del Govern Civil, ingressà com a presoner al vaixell Jaume I el 30 de juliol de 1936. No existeix cap document que certifiqui el seu ingrés al Castell de Bellver, si bé Jaume Morey afirma al seu llibre que hauria estat pres un any i mig i que, per força, degué passar per alguna altra de les presons habilitades a l’illa: ‘Crec -diu l’investigador- que és molt possible que passàs per Bellver […] Fou detingut per esquerrà el 1936, concretament el 29 de juliol. En aquest temps estaven actives les presons 

habilitades, com la de Bellver, i és molt possible que després de passar pel Jaume I, amb presos fins al 21 de setembre, anàs al castell. Aquest grafit en podria ser la prova més fefaent’.

En el moment de l’esclafit de la Guerra Civil, Llorenç Mestre, d’uns vint-i-vuit anys, es guanyava la vida a Ciutat com a picapedrer.27 Segons la causa 196/43, la seva detenció i procés vindria motivat per haver proferit insults contra la Falange i, més concretament, cap al seu fundador, José Antonio Primo de Rivera.

A més dels artanencs, altres reus de Bellver també s’encarregaren de donar-nos pistes sobre la seva procedència geogràfica. A la tercera columna del pati, una mateixa mà sembla haver escrit ‘Rafael Genovart’ (Grafit 1-C20/9, 1-C3/8) i ‘Son Carrió’. A una de les juntes de la número vint, torna a fer la seva aparició: ‘Rafael Genovart, Son Carrió – San Miguel’. En aquest sentit, cal destacar que l’antic topònim castellà del poble fou el de San Miguel de Son Carrió. No sabem si aquest mateix home deixà les seves inicials, ‘RG’ (Grafit 1-C2/25), al capitell de la columna número dos, però no resultaria inversemblant.

En un primer terme, caldria valorar la possibilitat que l’autor d’aquests grafits fos el picapedrer Rafel Genovart Llodrà, Goixo, empresonat a Bellver entre el 15 d’agost i el 26 de novembre de 1936.28 No obstant això, valorem com a argument identificatiu que el presoner matisi en dues ocasions que no és de Sant Llorenç des Cardassar (com Goixo), sinó de Son Carrió. Per això, tot apunta que l’autor d’aquests grafits sigui en un alt grau de probabilitats un fuster anomenat Rafel Genovart Puigrós, de malnom Confit. Ingressà a Bellver el 14 d’agost de 1936. No s’ha pogut localitzar cap document on s’indiqui la data del seu alliberament o trasllat: no obstant això, segons el testimoni de persones properes a la seva familia29, va romandre tancat al castell prop de tres anys, temps durant el qual habità la cel·la número 1. Segons informa Flor de Card, Rafel Genovart va morir a Son Carrió el 1981.30

Llorenç Torrens Terrassa (Grafit 1-C1/14) fou un altre dels presoners que, juntament amb el seu nom, ens indica la seva procedència. A la primera columna del pati, es localitza un grafit prou degradat del qual només es conserva la part final del nom de pila (‘[Lo]renzo’) però, gairebé intactes, els dos cognoms: ‘Torrens Terrassa’. A la part inferior, la mateixa mà afegeix un ‘Binissalem’ mig esborrat amb el pas del temps. Aquestes dades són suficients per conduir-nos a la història d’un picapedrer binissalemer nascut el 1907. Llorenç Torrens Terrassa havia estat detingut el 10 d’agost de 1936 amb el seu germà, Joan: foren empresonats al vaixell Jaume I per passar a Can Mir el 12 de setembre.31 El motiu de la detenció dels germans resulta prou evident: segons les llistes publicades al Boletín Oficial de la Provincia de Baleares l’octubre d’aquell mateix any32, Joan era el president d’Esquerra Republicana Balear al seu municipi; Llorenç, el vicepresident. No fou l’únic represaliat de la família: son pare, Llorenç Torrens Bestard, Pití, picapedrer i socialista, seria detingut al gener de 1937 i executat poc temps després:

Amediados [sic] del mes de enero del 37 secuestraron a nuestro anciano padre y nos lo encarcelaron junto con nosotros dos. Al mes de marzo, día 18, sin haber hecho prestar ninguna declaración a nuestro buen padre vino la fuerza de seguridad y se lo llevaron alas [sic] 24 horas del mismo día caya [sic] siempre asesinado por las autoridades fascistas en el cementerio del Pueblo de Porreras, y así como mi padre an [sic] caído amiles en Mallorca.33

S’ignora el moment exacte en què Llorenç Torrens entrà a Bellver. El llistat que aporta Manel Suárez Salvà a Suborns i tretes a la presó de Can Mir (2015) ens indica que, a una data indeterminada, els dos germans binissalemers foren traslladats al castell. Durant el seu empresonament, Llorenç volgué deixar constància del seu pas per la presó, tant a les columnes com a les mateixes entranyes de l’edifici. A l’estudi Les coves de Bellver (2009), Pere Galiana Veiret destaca que a la part més oriental de les coves s’hi localitzen un conjunt de grafits datats del 1937. Entre ells, hi trobem un nom familiar, ‘Lorenzo Torrens Terrassa’, amb importants similituds cal·ligràfiques. Segons Veiret, aquests noms que apareixen a la roca ‘corresponen al període en què els presos del castell treballaven a la cova’.34

Aquesta prova evidenciaria que Llorenç Terrassa romangué tancat a Bellver almanco fins els primers mesos de 1937: a l’abril del mateix any, se’l retornà a Can Mir i el 26 de setembre següent fou alliberat en un bescanvi de presoners. Marxà a Barcelona, ciutat des de la qual dirigeix, el 15 de novembre, una carta a l’orientalista mallorquí Joan Mascaró Fornés:

Apreciado amigo. Después de haber resistido en prisiones y campos de trabajos forzados, todo el tiempo que comprende entre las fechas 10 de agosto del año 36 asta [sic] el 26 de septiembre del 28 [sic] año, he tenido la suerte de haber sido canjeado, encuentrandome [sic] en estos momentos respirando aires de libertad en tierras catalanas; en donde aprovechando la ocasión dentro breves días estaré en el frente para defender mi ideal al mismo tiempo cumplire la promesa que izo a mi buen padre al despedirnos para siempre.35

El binissalemer tornà a ser empresonat pels franquistes a Barcelona i des d’aleshores, fins pràcticament la seva mort, no hi ha gaire referències sobre la seva trajectòria personal. Sabem, això sí, que continuà exercint el seu ofici de picapedrer. És el propi Joan Mascaró qui, mitjançant una carta dirigida a l’historiador Josep Massot i Muntaner, confirma la mort de Llorenç Torrens el 24 de desembre de 1972, a l’edat de seixanta-cinc anys. Al llibre Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears (1990) es reprodueix aquest text que ens permet conèixer més detalls sobre la seva figura:

Ell i son pare eren picapedrers a Binissalem. El pare era un home de magnífica intel·ligència natural, si bé sense cultura d’escoles. En Llorenç era un artista de la pedra. Passada la guerra va dur les pedres per el palau dels March a Palma; tenia un taller de tallar pedra i va construir un hotel seu en el carrer d’Ausiàs March. La seva mort va ésser un gran dolor. Feia anys que ens escrivíem alguna carta i ell ho feia ja en mallorquí i bé. Home, no de lletres mortes, sinó d’intel·ligència i sentiments naturals. Acabada la guerra en 1939, va estar presoner de bell nou en el Continent un bon temps fins que va retornar a Mallorca, se va casar i començà una nova vida. La seva carta des de Barcelona, escrita en castellà del poble de Mallorca, dóna idea d’una tragèdia familiar de les tantes i tantes a Mallorca […] Era un home de cap a peus i el pobre va patir molt.36

Si a Llorenç Terrassa se’l recordà com ‘un artista de la pedra’, José López Bermejo (Grafit 1-C5/1) aconseguí una fama similar gràcies al seu talent amb el llapis. El seu és, en certa manera, un cas únic: l’edició del volum La presó de Can Mir. Un exemple de la repressió feixista durant la Guerra Civil a Mallorca (2011) de Manel Suárez Salvà va permetre la publicació d’una sèrie de caricatures, plànols i dibuixos que realitzà durant el seu captiveri. A la part superior de la columna número cinc, hi trobem unes inicials (‘J.L.B’), prou estilitzades, amb una data (‘27 Julio 1936’). Tal i com consta a la documentació del Govern Civil, aquest mateix dia ingressà a Bellver el jove López Bermejo. Allà es retrobà amb son pare, Docmael López Palop, un catedràtic natural d’Enguera (València) acusat de corrompre ideològicament el seu alumnat.37

Nascut a Palma el 1901, López Bermejo cursà dos anys de Medicina, tot i que la seva vocació autèntica fou l’arquitectura i el dibuix. A diferència d’altres represaliats amb talent artístic38, no fou detingut i empresonat pel seu prodigiós domini de l’art de la caricatura, sinó més aviat per un malentès. Segons afirma la seva filla, Esperanza López Tortosa, José no militava a cap partit polític, però als moments previs al cop d’Estat havia ingressat al Cos de Telègrafs, ‘un cuerpo bastante reprimido al ser considerado como cercano a las izquierdas’.39 A la presó de Bellver també hi entraren altres membres d’aquest cos professional, com l’andritxol Jaume Calafell Roca o Bernat Rosselló Nadal. No només això: a partir dels testimonis dels seus familiars s’ha pogut saber que López Bermejo, detingut el 19 de juliol, havia estat confòs amb el seu germà, Eduardo, activista esquerrà que passaria pel camp de concentració d’Alcúdia.

Segons reflecteix la documentació del Govern Civil, conservada a l’Arxiu del Regne de Mallorca, José López Bermejo entrà al castell el 27 de juliol. Molt probablement, aquell mateix dia deixà la seva empremta a la part superior de la columna cinc. Hi va romandre fins el 2 o el 4 de desembre del mateix any, moment en el qual un gruix de 177 presoners és traslladat al camp de concentració de Campos, molt a prop del balneari de Sant Joan de Fontsanta. Després, passà al d’Albercutx (Pollença) fins el 5 de desembre de 1937, data en la qual se’l retorna a Palma. Ingressà pres a Can Mir, on se’l va sotmetre a un Consell de Guerra sota l’acusació d’abandonament de servei: ‘La realitat era cruel’, conclou Manel Suárez: ‘A José López Bermejo li hagués estat del tot impossible presentar-se a qualsevol servei perquè l’havien empresonat abans’.40 La seva sentència fou de sis anys i un dia de presó major.

El llibre La presó de Can Mir. Un exemple de repressió feixista durant la Guerra Civil a Mallorca (2011) de Manel Suárez Salvà és, en si mateix, una obra de referència que ens permet comprendre amb tota mena de detall el funcionament d’una presó franquista, però també la dimensió creativa d’aquest presoner. A l’annex gràfic, en el qual es reprodueixen gairebé totes les caricatures que realitzà durant el seu empresonament a Can Mir, s’hi poden identificar una sèrie de personatges que també passaren pel castell de Bellver: Joan Capellà Salom, Bartomeu Duran Caldentey, Jaume Mas Garcia, Rafel Mesquida Martí, Jaume Moll Morales o Andreu Crespí Salom. Probablement, alguns d’ells pertanyien al grup d’homes que, un cop alliberats, visitaren amb certa regularitat López Bermejo, enfeblit per la tuberculosi que va contreure durant els seus anys de reclusió: ‘Recuerdo que durante mi infancia, de vez en cuando, venían algunos hombres a casa. Había lazos muy fuertes entre ellos y se reunían los unos con los otros. Entonces no lo sabía, pero después supe que mi padre había compartido jergón con ellos en Bellver y Can Mir’, recorda la seva filla, Esperanza. José López Bermejo morí a Ciutat, el 1991.

A més de les columnes, les parets del pati d’armes també estan estibades d’informació. A una de les seves pedres, algú, fent-se valer d’un objecte punxant, va escriure un nom (‘Juan’) i un llinatge (‘Prats’), amb unes majúscules prou estilitzades (Grafit 1-P7/2). Són tan característiques que, si les comparem amb la correspondència del presoner Joan Prats Ramon, es podria determinar que es tracta de la mateixa persona. Nascut a Palma el 1917 en el si d’una família d’origen eivissenc, Prats alternava la seva professió (picapedrer) amb la passió per l’esport: formava part de l’equip de futbol Juventudes. Existeixen certes llacunes en referència a la seva filiació política. David Ginard, al primer volum de Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer a les Balears (1930-1950) (2012), assenyala que Joan Prats era membre del Sindicat de Construcció. La seva germana, Antònia, sense al·ludir a una més que possible militància gremial, afirmava que en Joan ‘no tenia idea de política’. Així ho explicà a Margalida Capellà a una entrevista reproduïda al segon volum de Dones republicanes (2010):

[Era] el 19 o 20 de juliol. El meu germà anava pel carrer amb uns amics. Quan passaven per la plaça de Cort, uns falangistes jovenots, jovenots, els cridaren l’alto. Els demanaren: ‘Quin de vosaltres és en Joan Prats?’. ‘Jo’, contestà el meu germà. El detingueren i el dugueren al Castell de Bellver […] Mai ho sabérem, perquè el detingueren. No en tenia ni idea, de política. A ca nostra pensàvem si l’havien confós amb un altre al·lot de la seva edat, que també nomia Joan Prats. Aquest Joan Prats era ferrer i vivia al nostre carrer, al de la Concepció.41

La família Prats Ramon es mobilitzà per tal de desfer aquesta possible confusió, al temps que, des de Bellver, el jove els tractava d’assossegar informant del seu bon estat de salut: ‘Muy queridos padres, les mando esta carta para decirles que estoy bien, que es lo principal’, diu a una carta amb data del 2 d’agost de 1936. ‘Els presos -diu Manel Suàrez- mentíen molt a les seves famílies a les cartes amb l’objectiu de tranquilitzar-los’.42 A una altra missiva, reproduïda de forma parcial per Capellà a Dones Republicanes, llegim: ‘Madre, espero poder salir pronto para besarle porque hace mucho tiempo que no la he besado. Es mi deseo, y a mi padre también, y a los niños también’. El temps passa i el jove Joan Prats no entén la raó del seu empresonament. Així ho va reflectir a una nota que amagà dins la roba bruta que, cada set dies, recollia la seva família: ‘A mi -recorda Antònia- em tocava anar a Bellver cada setmana. A una caseta que hi havia a la dreta, entrant al bosc pel carrer del Polvorí, li deixava la roba neta i recollia la bruta. Un dia, ma mare, dins el doblec d’uns calçons, hi trobà una nota: “Madre, sabréis que todavía no me han dicho porque estoy aquí”’. Aquest testimoni resulta més dramàtic si aprofundim en les circumstàncies que rodejaren la mort de Joan Prats, tret de Bellver el 7 de gener de 1937 i executat aquella mateixa nit a un lloc encara desconegut:

Quan passà allò del meu germà, els meus pares no pogueren fer res per salvar-lo. Així i tot, ma mare es revestí de coratge i se n’anà a parlar amb el governador civil, a les Rambles. Bé, això és el que creia ella. Probablement era un empleat […] Jo m’encarregava de dur-li la roba neta al meu germà […] Una setmana li vaig deixar roba neta i no em tornaren la bruta. La setmana següent ni tan sols volgueren que els deixàs la roba neta. I va ser aquí que ma mare se’n va anar a veure el governador. El governador, o qui fos, va treure uns documents. Li digué: “Aquí posa que el seu fill està en llibertat des del vuit de gener” […] “I quina llibertat li han donat, que no ha vengut a ca nostra?”, demanà ma mare. Li contestà el governador: “Això li ha de fer veure la poca educació que li ha donat vostè”. Ma mare plorava: “Si li haguessin donat la llibertat, li haurien faltat cames per arribar a ca nostra”. “Senyora, se’n vagi, perquè li poden passar coses que encara no li han passat”, l’amenaçà […]. Quan els companys d’equip veren que no tornava, ampliaren la foto del carnet de futbolista i ens la dugueren a ca nostra. Aquell horabaixa hi hagué plors i gemecs. Era l’única foto que teníem, perquè llavors la gent no disposava de doblers per fer-se fotos… Amb la desaparició del meu germà, ca nostra no va tornar a ser ni l’ombra del que havia estat.43

A un altre tram de la paret del pati, trobem el rastre d’un altre presoner: ‘M. Cañellas’ (Grafit 1-P3/13). Examinant el registre de presoners de Bellver que s’ha elaborat durant aquesta recerca, trobem cinc homes que tenen aquest mateix llinatge. D’ells, només dos tenen un nom de pila que comença per M: és per això que resulta impossible saber si el seu autor fou Mateu Canyelles Bonet o Mateu Canyelles Borrás. Del primer no se’n sap pràcticament res, exceptuant un únic detall: entrà presoner al castell el 18 d’agost de 1936. S’ignora el seu origen, la seva professió, la data d’alliberament o les raons que el portaren a ser tancat a Bellver. En canvi, del segon Mateu Canyelles sí que s’han pogut reunir un conjunt d’informacions biogràfiques prou significatives, principalment gràcies a la tasca de l’historiador Mateu Morro Marcè.

Mateu Canyelles Borràs, Sans, nasqué el 2 de febrer de 1897 a Santa Maria del Camí. Durant la seva infància, va fer de missatget a Can Ginyol, a la Plaça de la Vila. El 1920 decidí emigrar a l’Havana, amb l’objectiu d’aconseguir millors oportunitats professionals i econòmiques. Hi va romandre prop d’una dècada: ‘Tornà amb una petita fortuna, pogué comprar terres i feia d’enrajolador a Palma, i també fou l’encarregat del Cafè Salom. Però a més dels diners, va dur de l’Havana una forta inquietud política democràtica’.44 Així doncs, s’afilià a Esquerra Republicana Balear: fou president de la secció local d’aquest partit a Santa Maria i, a nivell municipal, era el segon tinent de batle de la gestora d’esquerres que governava l’Ajuntament.

Conscient que la seva vida corria perill, Mateu Canyelles partí cap a Sóller amb l’objectiu d’ocultar-se dels escamots falangistes. Mateu Morro, que pogué entrevistar-lo en repetides ocasions, recollí el seu testimoni. El seu és un relat especialment valuós per la gran quantitat de detalls que aporta:

Me’n vaig anar a Fornalutx perquè allà hi vivia un cunyat meu. I li dic: ‘Julià me vull amagar’. Jo m’havia vist amb un gestor de Sóller i m’havia dit: ‘Farem una barcada i mos n’anirem a Maó’. Es primer diumenge que vaig ser allà fèiem una manilla dins un cafè de Fornalutx amb so cunyat, un carabiner i l’amo. A un cafetet d’aquells antics. Sent arribar un camió carregat de falangistes que me venia a cercar. Perquè aquí s’entemeren que era a Sóller. Telefonaren i digueren que me matassen, que era un extremista. Sa questió que vaig deixar sa manilla i dic: ‘Me’n vaig a amagar’. Entren dins es cafè i li diuen a l’amo: ‘Què hi ha un santamarier que nom Mateu per aquí?’. Diu: ‘No n’hem vist cap’. Dic a sa sogra d’en Julià: ‘Madona, me cerquen i jo no vull que em barrinin!’. Vaig prendre sala i tenia porxo i pis. I pes porxo em vaig fotre damunt sa teulada i no em trobaren.45

La fugida de Mateu Canyelles el dugué per distints escenaris de la Serra de Tramuntana fins, finalment, ser detingut a Can Prohom, una finca a mig camí de Deià i Sóller. El testimoni que recollí Morro continúa així:

Vaig botar un marge. Vaig travessar un hort i un altre. I per dins sa garriga i per amunt. A cada tram hi havia falangistes. A les cinc vaig arribar a Can Carabasseta. Era es setembre. Ja era un poc de dia. Me’n vaig a Can Prohom i hi havia un porxo. I me vaig ajeure dins un carro amb estora. S’aixecà l’amo en Toni i sabia que jo era cunyat d’en Julià. ‘I quin senyal l’amo en Mateu?. En Julià vendrà a xerrar amb vos. Què voleu menjar sopes? Jo estaré per aquí, però no tenc gens de gana’. Se’n va i diu a Can Carabasseta: ‘Ha vengut es cunyat de l’amo en Julià i no sé que he de fer’. ‘No siguis pardal vés a n’es Fiolat!’ I se’n va anar allà i diu: ‘He trobat un homo ajagut a dins es carro’. I no va passar un quart i s’entreguen dos requetés i me diuen: ‘Manos arriba!’ Dic: ‘¿Qué pasa? No traigo nada. Yo no soy ningún criminal. He venido a pasear nada más’. Me fan davallar cap a n’es Fiolat mans enlaire. Batuadell, vaig trobar allà 30 llucifers! I me volien matar! Diuen es requetés a n’es batle de Can Batac: ‘Le traemos el detenido de Can Prohom’. En Batac diu: ‘¡Llevadle a l’orilla del mar y pegadle cuatro tiros! ¡Este tio queria esconderse allí arriba para darnos tiros!’. Sa meva sort va ser que hi havia es carabiner que feia unes hores havia fet sa manilla amb jo a Fornalutx i em va conèixer. Diu: ‘Yo le conozco y es buena persona. No le matéis, ¡no le mateis!’ Res, me tancaren […] Es dos mateixos que m’havien agafat mos duen a jo i sa dona cap a Sóller. Dins es taxi me diuen: ‘Què sou l’amo des cafè Royal de Santa Maria?’ Dic: ‘Sí’. ‘Noltros som de sa Creu Rotja de Sóller que fa tres diumenges venguérem a dinar a Can Mort amb so batle i llavò venguérem a prendre cafè a ca vostra’. Mecagondell! I m’heu donat aquest alto tan criminal! I com així? ‘I noltros teníem més por que vos. Com que noltros també érem esquerrans per això mos hem fet requetés!’ […] Hi havia en Torrelleta i en Basseta, i diuen: ‘No, no, contra en Mateu no tenim res que dir. El duguin a sa guàrdia civil a veure si té res’. Es sergent era un homo que mos havia dit: ‘Podeu comptar amb noltros’. I ara va dir: ‘Que segui aquí dedins’. I em vaig seure allà dedins. Mon pare encara era viu, per cert, i va venir amb uns plors! I dic: ‘Jo no he fet res monparet! Anau tranquil’. Tenia vuitanta-dos anys ja. No em faran res, no. Es cap d’una hora me duen en Miquel des Cantó. Llavò dugueren en Jaume Ratolí, son pare des barber. Sa dona amb uns plors. I el tornaren amollar. I jo i en Miquel esperant i esperant. I ja havien tramat per davallar-mos i pes camí anar cap a n’es Torrent de s’Heretat. Per totes ses carreteres en trobaven de morts. I a jo i a en Miquel no mos deien res. Se fan les nou, se fan les deu…Però així mateix qui mos va salvar va ser en Tomeu Mafó, aqueix va trobar un remolí dins Can Quelet qui tramaven per matar-mos. Ja no haguéssim arribat a Palma. Era es diumenge des desembarc i es falangistes anaven enverinats. Sa questió que aquest Tomeu se’n va a veure l’amo en Llorenç de Son Torrella i li diu: ‘Vos m’heu fet posar sa camia blava –s’havia fet farcista perquè tenia un germà comunista, en Pep, que era gestor amb jo- i ara la vos entreg perquè anit volen matar en Mateu Sans i en Miquel des Cantó i no hi ha dret!’. L’amo en Llorenç a n’es cinc minuts ja va ser a sa Falange –ell i Don Joan de Son Net no figuraven però eren es dos cappares- i els va convèncer. Com varen ser devers les onze i mitja ve un cotxo amb un fill de l’amo en Rafel Cadufa, que ara és metge, en Miquelet Garreta i en Macià de S’Arboçar. Vaig dir a en Miquel des Cantó: ‘Estam salvats!’. Aquests no s’aturaran pes camí. I així va ser. Els dugueren a la Casa des Poble i després a la policia secreta davant Santa Magdalena. D’allà passaren a ses Drassanes. Arribàrem a les dues allà. I mos foteren dins un calabós qui estava tot ple de merda i pixat. Com que sabien que els duien a matar hi havien fet de tot. Devers les tres veig passar en Miquel Rom i el crid. ‘Quan heu vengut? Que estam en perill o no?’. ‘No. No vos passarà res’. Va venir un ordenança i mos va demanar si volíem res. Du-mos un cafè amb llet i una ensaïmada!

El testimoni de Mateu Canyelles té un immens valor a l’hora d’entendre alguns aspectes concrets sobre la presó de Bellver. En el moment de la seva entrada al castell, segons diu, hi havia tancats 890 homes. La pressió humana era tal que ‘mos vàrem haver de ficar dins sa cuina i jo dormia dins sa foganya. Llavò varen anar treguent gent. Si t’amollaven es vespre, alerta! A les dues o les tres des matí les feien davallar des cotxo i els mataven’. Igual que López Bermejo, fou tret el desembre d’aquell mateix any per anar al camp de concentració de Campos: ‘A n’es tres mesos, s’entreguen dos autobusos, i en carreguen dos cents. Anam a un camp de concentració de Campos! Ja m’anirà bé. Sa meva dona era campanera. Mos duen a n’es Banys de Sant Joan. Es meu sogre em va venir a veure. I vaig estar molt bé. En fer una coca me’n duien un tros’.

Mateu Sans estigué empresonat un total de vint mesos. Fou alliberat l’abril de 1938. Segons llegim a Coanegra, el 1951 emigrà a Veneçuela amb la seva família, país on es va guanyar la vida com a enrajolador. ‘L’any 1958 -diu l’article- triomfa a Venesuela un cop d’estat de militars, i la situació dels emigrants europeus era difícil, per la qual cosa decidiren tornar a Mallorca. Des d’aquella data ha viscut a Santa Maria’.46 Morí a Santa Maria el 1994.

L’existència de dos homes anomenats Mateu Canyelles tancats a Bellver impedeix esbrinar qui fou l’autor d’aquestes incisions. El mateix succeeix amb el cas de ‘Bartolomé Ferrer’ (Grafit 1-P3/9), tal com podem llegir a una de les parets. El registre de presoners confirma la reclusió al castell de dos homes amb aquest nom i cognom, dels quals pràcticament no es té informació. El primer possible autor, tal vegada, sigui Bartomeu Ferrer Tous, àlies Papa: fou un picapedrer de Capdepera que pertanyia a la Societat d’Oficials i Peons Picapedrers El Trabajo. Existeix una foto seva, feta a principis dels anys trenta, on apareix amb un grup de companys: entre ells, hi identifiquem un altre dels presoners de Bellver: Pere Joan Massanet, Sabater. S’ignora quin fou el seu desenllaç. Del segon home, Bartomeu Ferrer Alsina, només hem pogut esbrinar una única data certa: sortí del castell el 26 d’agost de 1936.

Aquest procés de recuperació i dignificació de la memòria és lent i dificultós. Queden, encara, moltes preguntes per respondre que ajudin a identificar el màxim número possible dels autors d’aquests grafits. De moment, els noms de Joan Orell Martorell (Grafit 1-C20/7), Rafel Barceló Ribas (Grafit 1-B5/1) o Miquel Albertí Pericàs (Grafit 1-P2/1) -per citar-ne alguns- són, en si mateixos, una complexa endevinalla. Només ens queda una única certesa: ells també estigueren dins Bellver i, encara que el pas del temps hagi esborratpràcticament tota la seva memòria, a les columnes, a les parets, encara podem sentir el seu crit: ‘Jo hi era!’.

18 Aquest malnom permetria diferenciar-lo d’un altre represaliat d’Esporles: el carboner Jaume Nadal Canyelles, En Pino.

19 Entrevista realitzada per telèfon el 24 de juliol de 2017.

20 Bellpuig. Núm. 459. 11 de juliol de 1992. Pàg. 24.

21 MOREY, Jaume (2016): Artà. Llarg camí cap el desastre. Vol II. Col·lecció: La Guerra Civil, Poble a Poble. Palma: Edicions Documenta Balear). Pàg. 219

22 Íbidem

23 Bellpuig. Núm. 803. 30 de gener de 2009.

24 MOREY, Jaume (2016): Artà. Llarg camí cap el desastre. Vol II. Col·lecció: La Guerra Civil, Poble a Poble. Palma: Edicions Documenta Balear).  Pàg. 300

25 Bellpuig. Núm. 87. 22 de setembre de 1984.

26 MOREY, Jaume (2016): Artà. Llarg camí cap el desastre. Vol II. Col·lecció: La Guerra Civil, Poble a Poble. Palma: Edicions Documenta Balear). Pàg. 264.

27 MOREY, Jaume (2016): Artà. Llarg camí cap el desastre. Vol II. Col·lecció: La Guerra Civil, Poble a Poble. Palma: Edicions Documenta Balear). Pàg. 207.

28 Arxiu del Regne de Mallorca. Arxiu del Govern Civil. Registre de Sortides, negociat núm. 770 i 771. Durant el seu empresonament, també hi va estar tancat el seu germà, Miquel Genovart Llodrà, Sivillet, vinculat al Centro de Albañiles de Sant Llorenç d’Es Cardassar en qualitat de president (ARM, Govern Civil. Lligall 1.622, Núm. 1.904).

29 Entrevista telefònica amb Margalida Blanquer Genovart, el 19 de juliol de 2017.

30 Flor de Card. Núm. 57, març de 1981.

31 SUÁREZ SALVÀ, Manel (2015). Suborns i tretes a la presó de Can Mir (1936-1941). Noves aportacions. Palma: Lleonard Muntaner Editor. Pàg. 73

32 Baleares. Apèndix Memòria Civil. 27 de juliol de 1986.

33 MASSOT I MUNTANER, Josep (1990). Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 432-433

34 GALIANA VEIRET, Pere (2009). Les coves de Bellver. Palma: Ajuntament de Palma. Pàg. 147

35 MASSOT I MUNTANER, Josep (1990). Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 331

36 MASSOT I MUNTANER, Josep (1990). Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 331

37 Inicialment afiliat al Partido Republicano Federal, des del 1934 -any de la seva fundació- milità a Unión Republicana. Les dures condicions de vida al Castell de Bellver i Can Mir (on hi ingressa el 21 de novembre de 1936) enfebliren per complet la salut de Docmael López Palop. Morí a febrer de 1939, després d’haver estat sotmès a un Consell de Guerra.

38 És el cas de Bartomeu Flaquer Soler, conegut artísticament com Tolito. Propietari d’un cafè, militava en el Partit Socialista i havia destacat per realitzar caricatures polítiques que provocaren cert malestar a determinats grups socials. Fou detingut i executat a l’edat de trenta-vuit anys el agost de 1936 a Son Coletes, Manacor.

39 Entrevista telefònica amb Esperanza López Tortosa, realitzada el 21 de juliol de 2017.

40 SUÁREZ SALVÀ, Manel (2011): La presó de Can Mir. Un exemple de repressió feixista durant la Guerra Civil a Mallorca. Palma: Lleonard Muntaner Editor. Pàg. 217.

41 CAPELLÀ, Margalida (2010). Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939). Vol. I. Palma: Lleonard Muntaner Editor. Pàg. 250.

42 Entrevista realitzada el 12 de setembre de 2017.

43 CAPELLÀ, Margalida (2010). Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939). Vol. I. Palma: Lleonard Muntaner Editor. Pàg. 250.

44 Coanegra. Núm. 88. Novembre de 1991.

45 MORRO MARCÉ, Mateu. Històries de la repressió a Santa Maria [Text inèdit].

46 Coanegra. Núm. 88. Novembre de 1991.

      

Puja