“El castell pesava sobre mi. Ja no tornaria a ser l’esvelt document que embellia la ciutat; seria per sempre lloc de patiment i dolor”. (Alexandre Jaume, pres polític)

Un nom. Un cognom. Potser dos. Un dia d’entrada i, amb sort, el de sortida. Comptes numèrics. Signatures indesxifrables. I ratlles, el calendari improvisat dels que compten els seus dies de reclusió. Posant-hi atenció, es fa visible tot allò que, en principi, hauria d’estar ocult per a l’ull del visitant. Allò que el sociòleg alemany Ulrich Beck anomenà ‘la narrativa del jo’ estiba per complet les parets i columnes del pati del castell de Bellver.

Hagin estat fets amb un llapis o un objecte punxant, no es pot obviar que el rerefons de molts d’aquests grafits respon a un senzill acte de vandalisme: des de la parella d’adolescents1 que immortalitza el seu romanç a les parets de l’edifici fins al turista que, al no poder dur-se’n Bellver al seu país d’origen, decideix que sigui el mateix castell qui tingui un record seu. Tant aquests enamorats com els turistes incívics tenen un punt en comú: la necessitat de deixar un rastre que no només els permeti capturar el moment viscut, sinó perpetuar-se a l’entorn, arribant a ser una part de l’espai que, en aquell precís moment, els envolta. Entre uns i altres, com volent passar desapercebuts pels llocs en què precisament es situen, es documenten un conjunt de noms propis d’homes que, en alguns casos, es reivindiquen a si mateixos com ‘presos políticos’; en altres, afegeixen dates que oscil·len entre 1936 i 1937, remetent-nos a un dels episodis més foscos i tràgics de la nostra història recent: la Guerra Civil.

Durant dècades, prop de dos centenars de crits sobre la pedra han estat poc més que una simple anècdota transmesa de boca en boca. Investigadors d’Història Contemporània especialitzats en la Guerra Civil, la repressió o el franquisme com Bartomeu Garí Salleras, Manel Suàrez Salvà o David Ginard Ferón coincideixen en destacar que coneixien l’existència d’aquests grafits i que, malgrat no haver estat estudiats amb profunditat, hi havia prou evidències com per valorar la seva més que possible autenticitat. L’arquitecte mallorquí Josep Quetgles Riusech dedicà els seus esforços a fotografiar-los amb l’objectiu d’evitar que molts d’ells es perdessin amb el pas del temps. Quan se’ls demana per aquests noms i llinatges, el personal de serveis del mateix castell destaca que els seus autors foren ‘els presoners republicans’ i que ‘són autèntiques’. Sense estar especialitzada en el període de la Guerra Civil, la doctora Magdalena Jaume Adrover2 ha estat una de les primeres veus en reivindicar la necessitat d’analitzar, estudiar i conservar aquest conjunt de grafits. Així ho va transmetre a una entrevista realitzada el 10 de febrer de 2017 al programa Ona Perifèries:

Tenim unes altres marques que ningú està atenent a elles, que és la indiferència d’autoritats, historiadors i acadèmics ignoren, que el temps, la pluja, la incúria i la maldat d’aquells que […] les estan esborrant lentament. Són totes aquestes inscripcions que van deixar els presos republicans a un dels edificis més visitats de Mallorca, el Castell de Bellver, que va ser presó des del cop d’estat i que són tot d’anotacions, d’escrits a llapis, que medeixen dos mil·límetres d’ample, que estan a les juntes de morter entre les pedres. Estan fetes amb cura, perquè volia que ens arribassin fins a noltros; estan fetes allà on la pluja no les desfarà, i que expliquen noms, llinatges, dates… ‘Preso político’. Alguns diuen el nom de la gent. ‘Me han cambiado de celda’. Van redactant allò que allà els hi va succeint, i estan allà, i moltes estan tatxades. Ningú ha fet cap inventari. Tots els treballadors del castell de Bellver saben que són allà […] Hi ha marques que només una mirada atenta i preocupada per aquesta sensibilitat, […] pot veurer-la. Som responsables de donar veu a aquestes marques. Estam obligats a atendre a les marques i a allò que ens diuen. Som nosaltres els responsables de fer que aquesta història perduri i atendre al seu crit.3

Més de vuit dècades, doncs, en què aquests grafits han passat desapercebuts, abandonats a l’implacable efecte destructor del temps i la climatologia. En aquest sentit, la reivindicació de Magdalena Jaume presenta trets prou destacables al connectar-los amb dues obres que, des de diferents caires, han sabut reflectir els horrors de la guerra: per una banda, el cèlebre Gernika (1937) de Pablo Picasso; per l’altra, el llibre Markak. Gernika 1937 (2007) de Bernardo Atxaga. Segons la investigadora mallorquina, existeix una poderosa analogia entre els grafits de Bellver amb el text d’aquest escriptor i poeta basc: el traç d’un llapis o el solc d’un punxó sobre la pedra reflecteix un sentiment humà primordial com és la necessitat de fer perdurar un rastre; deixar constància de l’existència pròpia al temps que es diu a algú desconegut ‘Jo vaig ser aquí’. El plantejament, en si mateix, no és molt diferent del leitmotiv ‘I write, therefore I am’ (“Escric, llavors existesc”) amb què la professora Victoria Carrigton batejà el 2009 un dels seus articles més coneguts.

Lluny de tenir un caràcter residual, la informació que ens donen els presoners mitjançant els seus grafits té un valor que va més enllà del seu propi contingut. La captivitat condiciona per complet la seva naturalesa, de tal forma que aquests autors no pretenen ofendre ni escandalitzar; en termes generals, no segueixen patrons estètics o artístics. La resposta és, fonamentalment, un acte d’afirmació personal: un impuls autobiogràfic que deixi constància que, a la cel·la on descansa o a un pati on s’amunteguen homes famolencs, ell hi ha estat. Perquè, al cap i a la fi, gratar un mur per deixar-hi un nom escrit és un acte tan antic com una de les necessitats humanes més bàsiques: comunicar-se.

Aquests crits han pres força amb el pas dels anys. Difícilment es pot visitar la Torre de Londres o el Palau Ducal de Venècia sense que el guia o els fulletons informatius expliquin al visitant l’origen d’aquests noms a les parets. A l’antiga xarxa de cel·les i masmorres de la comarca de Matarraña (Terol) s’han tractat de conservar les restes de grafits que s’hi han trobat, considerant-los no només com un valuós testimoni de la seva època, sinó un al·licient més per a la seva dinamització expositiva.

Grafits de la Torre de l’Homenatge del Castell de Bellver

Els grafits de la Torre de l’Homenatge de Bellver han acabat esdevenint com un recurs prou efectiu en les seves visites guiades. Amb l’inici de les obres de reforma del castell, el 2001, es van descobrir prop d’un centenar de grafits a les parets, tots ells datats de l’època de la Guerra de Successió (1701–1713/1715). Foren inventariats i analitzats al volum Els grafits de la Torre de l’Homenatge del Castell de Bellver (2005) de Magdalena Rosselló Pons i Elvira González Gózalo. Aquesta darrera autora afirma a les seves planes que el castell concentra ‘la major quantitat de grafits històrics que qualsevol edifici mallorquí’ i que, per tant, se’l ‘pot considerar entre els més interessants de Mallorca, per la seva plasticitat visual i el seu contingut útil per a la història4. L’afegit que representa el conjunt de grafits dels presoners de la Guerra Civil no fa més que confirmar que els mateixos murs de Bellver podrien contar-nos una part molt important de la història de Mallorca.

En els darrers anys, tot un seguit d’especialistes han reivindicat el valor dels grafits de les presons per ser, en si mateixos, una valuosa font d’informació històrica. Durant els primers anys del segle xxi, Lee Michael Johnson, professor de Criminologia a la universitat de West Georgia, s’encarregà d’obrir camí amb tota una sèrie d’aportacions acadèmiques centrades en les ‘jail wall drawings’ (“Dibuixos a les parets de les cel·les”). Des d’aleshores, altres professionals han aprofundit en aquest camp, com la nord-americana Eleanor Casella: d’ella, destaquem l’article “Written on the Walls: Inmate Graffiti Within Places of Confinement”, publicat el 2009 a la revista The Archaeology of Institutional Life de la Universitat d’Alabama.

Centrats en el període històric de la Guerra Civil a Espanya, cal destacar com una de les principals obres de referència el volum Els grafits de les Brigades Internacionals de l’església del castell de Castelldefels (1938-1939) de Núria Pinós i Antoni Gonzàlez. No és una temàtica gaire freqüent, però se’n documenten altres exemples notables. És el cas de “Camposancos: Una ‘imprenta’ de los presos del franquismo”, un article signat pels investigadors gallecs Ángel Rodríguez Gallardo i José Ballesta. ‘Contamos -afirmen- con cientos de cartas, diarios, autobiografías, cuyos autores han sido presos o presas del franquismo y de otros regímenes dictatoriales. Mucho más extraño es que hayamos podido conservar lo que los reclusos escribieron en las paredes de una cárcel o de un campo de concentración’.5

Valorem els grafits pel poder narratiu que tenen però, també, per la seva capacitat d’il·lustrar d’una forma molt visual un moment històric marcat per la desgràcia. També aconsegueixen quelcom insòlit: capturar i reflectir l’estat d’ànim del seu autor. Un patró repetit sistemàticament a les presons franquistes és el dels grafits que esmenten espais geogràfics. Al pati de Bellver n’hi trobem exemples concrets, com pobles (Son Carrió i, sobretot, Artà) o punts concrets de Ciutat: a la primera columna, just al costat de l’entrada, algú -mai sabrem qui- anotà una adreça incompleta que ens remet al carrer Oms. Mitjançant la verbalització o l’escriptura, el reu que evoca el seu lloc d’origen du a terme una abstracció que l’allunya del seu captiveri i l’apropa a casa: pensar d’on es ve és pensar en la llar, en la família i en els amics que queden més enllà dels murs de la presó. Per això, és important destacar la dimensió psicològica que, d’una forma tan clara, Ángel Rodríguez Gallardo i José Ballesta han sabut reflectir al seu text:

Ellos estaban allí presos a causa de la derrota de su ejército. Esta situación los alejaba de su lugar de procedencia, que en ocasiones aparece grabado en las paredes. Como hubo presos catalanes, leemos entre los graffitis una referencia a “Barcelona”, símbolo de la penúltima resistencia republicana. Como los hubo asturianos, gallegos, cántabros, vascos, valencianos o castellanos, leemos “Gijón”, “Oviedo”, “Galicia”, “Pontevedra”, “Santander”, “Baracaldo”, “San Sebastián”, “Valencia” o “Albacete”. […] Pensar en el lugar de origen es pensar en la red de sociabilidad más próxima, en el inicio del camino propio, en el sitio a donde el preso quisiera regresar. Por eso, la abundancia de nombres de presos va unidos a su dirección particular. Los lugares de procedencia hubieron de originar cientos de intercambios comunicativos entre los presos, a través de los cuales verbalizaron y visualizaron el significado pragmático de su procedencia en esas circunstancias represivas y conocieron el origen de otros presos a los que unió unas claves identitarias semejantes, como para llegar a constituir una comunidad. 

La Llei 52/2007, de 26 de desembre, més coneguda com Llei de Memòria Històrica, reconegué i amplià els drets de les persones que patiren persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. Subjecta a controvèrsies, des del moment de la seva aprovació s’han documentat nombroses iniciatives que han tingut com a missió des de posar nom i llinatges a les víctimes fins a localitzar el lloc on es troben enterrats els seus cossos. Reconstruir i analitzar l’aparell repressiu del franquisme en tota la seva dimensió comporta necessàriament la recuperació i dignificació de la memòria negada a un ampli conjunt de represaliats que, en el context de les Illes Balears, han protagonitzat importants estudis signats per Manel Suàrez, David Ginard, Bartomeu Garí, Llorenç Capellà, Jaume Morey, Margalida Capellà o Josep Cortès, entre d’altres. La recuperació de la seva memòria també passa per fer una reflexió sobre el passat més recent del Castell de Bellver: un edifici històric que avui està replet de turistes però que, a l’època dels nostres padrins, estava completament estibat de reus. Un racó de Ciutat icònic, gairebé de postal, però que conserva sobre la seva pedra petits testimonis de l’horror. Detenir-se a veure’ls és, en certa forma, homenatjar les persones que dedicaren una part de les seves forces a fer, dels seus noms i dels seus llocs d’origen, petits estendards de dignitat, de resistència.

1 Un exemple recent és el de dos joves que, l’agost del 2017, varen ser sorpresos ‘cuando dejaban por escrito cuenta de su amor en las paredes del Castell de Bellver’. Un cop foren sorpresos, la Policia Local de Palma traslladà el delicte a la Fiscalia de Menors (MallorcaDiario, 24 d’agost de 2017). Mesos enrere, concretament el 23 de desembre de 2016 Diario de Mallorca informa del cas de dues persones que, identificades mitjançant les càmeres de seguretat, foren denunciades i sancionades per haver inscrit els seus noms a les parets del castell utilitzant una clau.

2 Magdalena Jaume Adrover és llicenciada en Belles arts i Doctora en Teoria i Història per la Universitat de Barcelona a partir d’una recerca sobre el procés de treball del pintor Henri Matisse. És professora d’Educació Artística i Estètica i Projectes Artístics a la Universitat de les Illes Balears.

Entrevista telefònica al programa Ona Perifèries (Ona Mediterrània), emesa el 10 de febrer de 2017.

4 ROSSELLÓ PONS, Magdalena; GONZÁLEZ GÓZALO, Elvira (2006). Els grafits de la Torre de l’Homenatge del Castell de Bellver. Palma: Ajuntament de Palma. Pàg. 46.

5 RODRÍGUEZ GALLARDO, Ángel; BALLESTA, José (2008): “Camposancos: Una ‘imprenta’ de los presos del franquismo”. Complutum, Vol. 19 Núm. 2. Pàg. 197-211.

      

Puja