Les conclusions

Les nafres i ferides provocades per aquells tres anys que abasten des de 1936 a 1939 -amb l’afegit d’una grisa postguerra- no han acabat de cauteritzar. És un debat continu, sotmès més sovint del que voldríem a la controvèrsia i a la negació (‘Això és un temps passat!’, ‘No convé obrir velles disputes!’, ‘Obrir fosses és tudar doblers públics!’) que evidencia una idea prou clara: no s’ha pogut assumir el grau de responsabilitat, maduresa i sensibilitat amb què altres països han contemplat els seus períodes més violents i repressius. Això ens força, com a societat, a ser responsables amb el nostre propi passat. A entendre que obrir el passat per tancar una part de la nostra història col·lectiva, parafrasejant l’obra de Bartomeu Garí, no és un caprici d’uns, sinó una necessitat real per fer, d’aquesta, una societat més justa i democràtica. ‘Estam obligats -explicava Magdalena Jaume Adrover- a atendre a les marques i a allò que ens diuen. Som nosaltres els responsables de fer que aquesta història perduri i atendre al seu crit’.

Sense qüestionar, ni prop fer-s’hi, la necessitat d’obrir fosses comunes i exhumar/identificar les restes dels desapareguts -és a dir, allò físic, purament corpori- també s’ha de valorar com a alternativa enriquidora el fet de rescatar una part de la memòria que, majoritàriament, és intangible. Durant la seva reclusió, els presoners deixaren una empremta amb les seves pròpies mans.

L’anàlisi de la correspondència completa d’alguns dels reus del castell, com el professor Andreu Crespí Salom o el pescador Ramon Lacomba Esteve, revela detalls prou valuosos sobre la vida diària a la presó. Al mateix temps, aquests textos i les circumstàncies excepcionals en què van ser escrits perfilen la dimensió psicològica de la persona que els va realitzar: tot i que d’una forma més críptica i reduïda, els grafits a les parets comparteixen importants analogies al respecte. En aquesta direcció, també s’haurien de reivindicar altres elements com l’art produït durant el captiveri: mitjançant l’obra d’un conjunt d’autors (Manel Suàrez, Margalida Capellà, etc.) s’han pogut conèixer els dibuixos que signaren José López Palop, Miquel Mercadal, Joan Cortès Cànaves o Bartomeu Flaquer Soler, entre d’altres. Poder treballar aquests elements tan diversos -cartes, grafits, dibuixos- representa, en certa forma, la recuperació d’una part d’ells: una part que no podrem trobar només amb l’exhumació d’una fossa.

Estudiar el paper que tingué Bellver durant la Guerra Civil ens obliga, en certa forma, a repensar el castell com a edifici. De cop i volta, el pati d’armes que reprodueixen infinitat de guies turístiques és un lloc ombrívol on cohabiten centenars d’homes en condicions infrahumanes: ‘Allò feia por, per la quantitat de presos que hi havia’, explica el guàrdia Rafel Ortiz Amer a un testimoni que David Ginard recull al segon volum de Treballadors, sindicalistes i clandestins (2014): ‘Gent tirada un damunt l’altre! A les cel·les de baix del castell s’hi havia de jeure per torns; si n’hi havia per a deu presos, en posaven trenta’. Ens força a entendre, doncs, que les sales annexes al pati eren aquestes mateixes cel·les claustrofòbiques que esmenta Ortiz i que, als diferents pisos de la Torre de l’Homenatge, s’hi aïllava determinats presoners.

Dir que el Castell de Bellver és gairebé un mirall en què es reflexa la història de Mallorca no és, en absolut, una afirmació sense fonaments. El seu llarg recorregut en el temps permet articular tot un conjunt de recursos de mediació cultural a l’edifici on, a més de continguts d’història medieval i moderna, n’hi pugui haver d’altres propis de l’era contemporània. Tant les publicacions divulgatives com les visites guiades que s’hi realitzen han fonamentat el seu discurs històric essencialment en personatges reials (Jaume II, Sanç I), religiosos (Sant Alonso Rodríguez), intel·lectuals (Gaspar Melchor de Jovellanos) o militars (el general Luis de Lacy), així com episodis concrets de la història de Mallorca: per exemple, les Germanies o la Guerra de Successió. En comparació, la Guerra Civil ocupa un lloc secundari i discret, i és tractat -si és que es tracta- gairebé de passada. Com a exemple simptomàtic, la minsa presència que aquest episodi té a la Guia del Castell de Bellver, editada l’any 2003 per l’Ajuntament de Palma. Gairebé només s’esmenta que l’edifici fou convertit en ‘presó d’aïllament’ de polítics republicans, destacant-s’hi a continuació els perfils de dos dels reus més coneguts d’aquest període: els polítics Emili Darder i Alexandre Jaume.

Augmentar els coneixements sobre Bellver com a presó dels represaliats del franquisme ens hauria de permetre obrir el ventall temàtic cap a períodes més recents de la nostra història. Aquest no només pot ser el ser punt de partida de noves publicacions, sinó l’oportunitat de dotar el castell de noves iniciatives com, per exemple, visites temàtiques que permetin conèixer al visitant que, no fa ni un segle, aquells murs privaren de la seva llibertat centenars d’homes sota un criteri purament ideològic. La presència dels grafits a parets i columnes, així com el conjunt d’històries humanes que hi convergeixen, dóna un sentit complet a la idea que el pati d’armes és, en si mateix, un petit museu sense vitrines.

Així doncs, entenent el pati com un museu, se’n deriva la clara necessitat d’emprendre una més que necessària política de preservació que pugui protegir aquests grafits de la degradació provocada pel pas del temps i una climatologia adversa. També, en segona instància, prevenir possibles accions malintencionades que pugin danyar-los: ‘Si hi ha marques també hi ha esborra-marques’, adverteix a Ona Mediterrània la professora Magdalena Jaume. Aquesta complexa qüestió hauria de donar pas a la reflexió: entendre què suposen i cavil·lar la fórmula que, per una banda, pugui garantir la conservació d’aquests grafits i, per l’altra, tingui un escàs impacte visual en un conjunt patrimonial de referència per a l’illa de Mallorca.

Jo hi era no s’ha d’entendre com un final o la cloenda d’un episodi, sinó com un principi: és una primera aproximació amb la qual, sumant-hi nous esforços i futures iniciatives, es puguin generar en els propers anys més estudis, profusos i detallats, sobre la presó del Castell de Bellver, un espai que encara genera moltes preguntes a estudiosos del període de la Guerra Civil. Observar i desxifrar els seus grafits representa un caire alternatiu en l’estudi d’aquest moment històric i una oportunitat única per dignificar el rastre que hi deixaren un conjunt de persones: fer que la seva memòria, lluny de caure a l’oblit, perduri tant a la pedra com a la nostra pròpia consciència.

      

Puja